Sa Caleta és el nom popular d’un port, amb casetes varadors de petites embarcacions de pesca, que és troba a la costa S-SW d’Eivissa, entre l’extrem NW de la llarga platja des Codolar i el puig des Jondal. Just sobre els desembarcadors, hi ha la mola de sa Caleta. És una península que, pel seu costat està també aïllada de terra ferma, pel llit del profund torrent que finalitza just en aquest punt. La seua superfície és relativament aplanada amb una cota màxima s.n.m. de 19 m. L’acció marina ha erosionat molt greument aquesta península. Hi ha estudis geològics que demostren que, almenys, una quarantena de metres de línia de costa, especialment del costat de ponent i migjorn, han desaparegut en el decurs dels darrers mil•lenis. Actualment, encara se’n conserven 23.770 m2.

La Conselleria de Cultura del Consell Insular d’Eivissa i Formentera/Servei Tècnic d’Arqueologia hi realitzà campanyes d’investigació, en la dècada dels anys 80 i 90 i descobrí que un gran establiment fenici havia ocupat tota la península.

Les restes d’aquest assentament foren declarades Bé d’Interès Cultural, amb categoria de monument, mitjançant decret de 25 de març (36/. 1993). Finalment, el desembre de 1999 foren declarades Patrimoni de la Humanitat.

L’espai de sa Caleta ha estat dividit en sectors que, convencionalment, s’han anomenat barris, i així: barri portuari, barri central, barri NW, barri S, etc.
El barri Sud, en conjunt, és el millor conservat i és el que actualment pot ser visitat, protegit amb una reixa de ferro.

La urbanística de l’assentament de sa Caleta obeeix a un sistema basat en la juxtaposició d’estances, sense cap ordre, quant a la orientació entre elles, ni en relació als punts cardinals; com si l’espai hagués estat repartit entre els colonitzadors, els quals, separant-se per una distància de pocs metres, construïren diferents àmbits diferenciats i independents des d'un punt de vista arquitectònic. En una segona fase, que tengué lloc pocs anys després, s’observa una freqüent transformació dels àmbits construïts, ampliant-los amb una, dos, tres i fins a set estances o, amb la compartimentació de les preexistents. Almenys en algunes àrees que ha set possible estudiar a fons, s’arribà a saturar l’espai, donant lloc a una urbanística arcaïtzant i improvisada.

Les unitats arquitectòniques estan separades per espais, en ocasiones molt reduïts, compresos entre las diferents construccions i han de ser considerats com a places, amb plantes poligonals i arbitràries. Entre les diferents unitats existeixen carrerons estrets i curts.

En el seu començament, la majoria d’estructures devien de ser mono o, menys sovint, bicel•lulars. Llevat d’algun cas, més rar, d’unitats constructives amb tres àmbits projectats d’una sola vegada. Adopten sempre una forma rectangular, més o menys allargada, de vegades trapezoïdal. Les seues mesures varien, encara que existeixen dependències de considerables proporcions. Una de les majors identificades té murs de 10 m de llarg per 3,60 m d’ample, amb un espai interior útil de 29,5 m2. Altres, que són petits magatzems, arriben a tenir sols 2,9 m2 d’espai intern. Aquestes són mesures extremes, però hi ha tota mena de mesures intermèdies.

L’assentament de sa Caleta ofereix avui un dels més suggestius esquemes quant a la tipologia de les cases fenícies occidentals arcaiques que, per ara, es coneixen. Es tracta d’un sistema de juxtaposició d’elements, segons necessitats, i sense atendre a una planta prefixada.

Les portes d’accés a las dependències, molt sovint tenen sòcols de maçoneria i, en alguns casos, s’ha pogut constatar l’existència d’entalladures per als fulls de fusta.

Normalment, els sòls de costra rocosa calcària presenten una espècie de terra batuda argilosa. Els murs són de maçoneria de pedres calcàries irregulars del lloc, amb una mescla de terra roja de llims i argila.  Els sostres tendrien sistemes de bigues i altres elements vegetals, acabats amb una capa d’argila relativament gruixuda.

Cal destacar, a punts comunals del poblat, l’existència de grans forns, tal volta per a la cocció de pa. Tenen una plataforma circular de pedra que suporta una cambra de combustió coberta per una cúpula de fang. Un d’ells és visible al barri sud.

Els materials trobats a sa Caleta responen al repertori típic dels establiments feniciooccidentals. Apareix la ceràmica a torn, sovint amb engalbes rojos, altres vegades sense tractaments específics. Les formes són variades, especialment àmfores, gerres i gerros, plats, lucernes i altres. Junt amb ella, la ceràmica feta a mà, que molt sovint respon a formes característiques del bronze final del sud-est ibèric, fornia l’assentament de sa Caleta d’utensilis per cuinar.

S’hi localitzaren també altres elements, com hams de bronze, prova de les activitats pesqueres que desenvolupaven, peces de telers, testimoni de l’elaboració de teixits i altres. A més, hi havia nombrosos molins de pedra de marès, que serien utilitzats per convertir el gra en farina, i tal volta, també per moldre altres productes.

És, però, la metal•lúrgia, la que ocupa el lloc més rellevant dins de les activitats econòmiques dels fenicis de sa Caleta. Restes de mineral de galena argentífera han set trobades en quasi totes les unitats excavades de l’assentament, de nord a sud i d’est a oest de la península que ocupa. Aquesta galena normalment era fosa al mateix poblat, per obtenir-ne plom, però també hi ha indicis de la seua transformació en argent. També s’ha pogut constatar la metal•lúrgia del ferro, que era tractat en forns especialment construïts i que funcionaven amb combustible vegetal ventilat per tubs que insuflaven aire.

Aquest mineral, sobretot la galena, es probable que fos obtingut pels fenicis als centres del bronze final/ferro antic del llevant peninsular i de les costes catalanes, on l’intercanviarien per elements com vi, oli i altres elements econòmics.

Un altre factor econòmic seria, amb tota evidència l’explotació de la sal. S’ha de tenir en compte que sa Caleta està separada de les importants salines naturals d’Eivissa, tan sols per uns pocs cents de metres. Fins i tot, la presència de fenicis a sa Caleta i no a un altre punt d’Eivissa, pot trobar també una explicació convincent en aquest factor.

Sobre la península de sa Caleta, fenicis procedents, amb tota seguretat, de la costa ibèrica - on ja s’havien instal•lat des de dècades abans- s’hi instal•laren de manera progressiva, segurament des de l’acaball del segle -VIII fins a convertir tot l’espai aprofitable en un gran nucli urbà al llarg del segle -VII. Aquest era el més septentrional de la Mediterrània occidental.

Devers els anys -600/-590 sa Caleta va ser abandonada de manera total i definitiva. Segurament, s’instal•laren a la badia de Vila, on fundaren la ciutat d’Eivissa, un lloc que, a la llarga, responia millor a les expectatives d’organització i creixement que els fenicis havien vist en aquesta illa.

Per això, la declaració com a Patrimoni de la Humanitat de sa Caleta, no fa altra cosa que justícia al seu caràcter predecessor de la ciutat i és aquí on es possible evocar, tant el significat històric, d’enorme impacte cultural, com el contacte directe amb les formes de vida del seu temps.

Amb l’establiment de sa Caleta, les Pitiüses entren en la història i en la “modernitat”. Els fenicis portaren a les illes conceptes nous i desconeguts abans, la urbanística, la ceràmica a torn, la metal•lúrgia del ferro i l’escriptura, entre d’altres.