Novembre 21, 2024

ajuntamentdaltvila

Les Murades Renaixentistes

Murades RenacentistesLa renovació i fortificació de la ciutat d’Eivissa,  al segle XVI, formava part del pla de modernització de les defenses costaneres de la Mediterrània, impulsat per Carles I i Felip II, per mantenir i defendre els territoris de la Corona en una època de continus conflictes bèl·lics amb França i l’imperi otomà.

El projecte el va dissenyar l’enginyer Giovani Battista Calvi i les obres començaren a principi de 1555. En una primera fase es van construir sis baluards: Sant Jordi, Sant Jaume, Sant Pere, Sant Joan, Santa Tecla i Sant Bernat. Cap als anys setanta del segle XVI, el projecte original es va modificar per l’enginyer de la Corona, Jacobo Paleazzo Fratin, qui va projectar la construcció d’un nou baluard - el de Santa Llúcia- i l’ampliació del de Sant Joan; també es modificà l’accés principal que es va obrir en la cortina que uneix els baluards esmentats.

El nou sistema defensiu de la ciutat, proposat per Calvi, resseguia el perímetre de la fortificació existent, substituint les antigues tanques medievals per modern llenços i baluards. El projecte recollia els avanços de l’arquitectura militar desenvolupada a Itàlia durant la primera meitat del segle XVI, introduïts als territoris peninsulars per Benedetto de Rávena, que va estar al servei de Ferran el Catòlic i Carles I, i l’enginyer Giovanni Battistta Calvi, que treballà al servei de Felip II.

El procés de construcció de les murades i altres aspectes de les obres es coneixen per la documentació de l’època, sobretot per la correspondència dels enginyers amb la Corona, que són la font principal per conèixer la marxa de l’obra, marcada per la intervenció de dos enginyers, l’actuació dels quals permet diferenciar dues fases en el procés de construcció del recinte. La primera correspon al projecte de Calvi i la segona a la modificació del traçat realitzada per Fratin.

Les obres s’iniciaren el gener de 1555, sota la supervisió directa de Calvi, amb la construcció, per la banda de ponent, dels baluards de Sant Jordi i Sant Jaume. Quan l’enginyer abandonà l’illa, en març de 1555, els baluards de ponent estaven molt avançats i ja s’havia començat el de Sant Pere. A partir de llavors s’observà una ralentització de les obres, que avançaren poc a poc durant els anys següents. Es tenen notícies que al 1563 es feien els fonaments dels baluards de Sant Joan i Santa Tecla i, cinc anys després, es construïa la cortina entre ambdós. A les acaballes de dècada dels seixanta ja s’havia iniciat l’últim baluard de la traça de Calvi, el de Sant Bernat, enfront del Castell; anys després, es treballa al “Cos de Guardia” de la Porta de la Mar, que Calvi va projectar a l’extrem oest de la plaça de Vila.

Les obres de la fortificació donaren feina a un bon nombre de picapedrers i obrers locals. Entre els quals cal destacar al mestre Antoni Jaume, que per la seva habilitat fou instruït directament per l’enginyer per seguir endavant amb el projecte durant la seva absència. Antoni Jaume informava regularment de la marxa de les obres fins al 1562, que va anar a Perpinyà per trobar-se amb Calvi i llavors va desaparèixer. Fou rellevat pel mestre mallorquí Antoni Saura Cobo, que treballà en la construcció dels baluards de Sant Joan i Santa Tecla i la cortina d’entre ambdós.

L’any 1575 Fratín es va fer càrrec de les obres i es traslladà a Eivissa per inspeccionar la fortificació. Des del primer moment va observar que s’havia desenvolupat un barri extramurs dalt del Puig de Santa Llúcia i considerà oportú protegir-lo. Per això va haver de modificar la traça inicial, reorientant el baluard de Sant Joan i construint-ne un de nou, el de Santa Llúcia, i obrint, a la cortina que unia aquests dos baluards, la porta principal de la fortalesa: Porta del Mar o de ses Taules.

L’ampliació de la murada comportà l’expropiació de nous terrenys i per fer-se càrrec de l’obra es van contractar nous enginyers i mestres. El propi Fratín va instruir personalmen Juan Alonso Rubián que es desplaçà a l’illa per dur endavant el projecte, encara que va mantenir una freqüent correspondència  amb Fratín informant-lo regularment de la marxa de les obres. En novembre de 1578 es rectificava el baluard de Sant Joan i es treballava en la construcció del revellí i mig cavaller devora el baluard de Santa Tecla. A més, l’enginyer va realitzar intervencions menors a les casamates i els baluards de Calvi, per tal de dotar-los de major seguretat. Alonso Rubián també manà obrir la porta del Soto Fosc, com es dedueix d’una carta seua on afirma “ha mandado abrir una calle para entrar cubiertos en la muralla …”. Durant la dècada dels anys 80 es construí el baluard de Santa Llúcia i la cortina on s’obrí la porta de la Mar, més coneguda com a Portal de ses Taules, la construcció de la qual es va iniciar cap al 1584.

La porta principal té un marcat caràcter monumental, flanquejada per dos estàtues romanes i, sobre l’arc d’entrada, una gran làpida commemorativa amb les armes de Felip II, l’escut de la ciutat i la data de 1585. Data que, això no obstant, no indica el final de la fortificació ja que durant l’última dècada del segle XVI varen continuar les obres, dirigides per un nou enginyer, Antoni Saura, fill d’un mestre que ja hi havia treballat amb Calvi. A les darreries del segle XVI, foren completant-se el remats dels baluards amb parapets i casamates, també s’acabaren les obres del Cos de Guàrdia, a l’entrada de la porta principal i, finalment, s’introduí una reforma al baluard de Sant Pere, afegint-li el cavaller de Sant Lluc, projectat per Antoni Saura, el dibuix del qual fou remès pel Governador al Monarca.

Necròpolis Púnica de Puig des Molins

El puig des Molins va ser el cementeri de la ciutat d'Eivissa durant tota l'Antiguitat. Està situat uns 500 m a ponent del puig de Vila, on està emplaçada la ciutat des de la seua fundació pels fenicis a final del segle VII aC. D'aquesta manera, com és habitual a les ciutats fenícies, l'espai dels vius i el dels morts estaven pròxims, però separats per un accident geogràfic, que en aquest cas és el talús actualment convertit en el carrer de Joan Xicò. El seu nom deriva de l'existència de molins de vent al seu cim, des d'almenys el segle XV, actualment en desús, i dels quals només resten algunes torres.

Com a conseqüència de l'explotació agrícola de l'àrea del jaciment durant els darrers segles, el vessant va ser dividit en feixes on es plantaren arbres fruiters, sobretot oliveres, però també ametllers, garrovers i figueres, sovent dins dels pous d'accés de les tombes. Actualment, com que ja fa dècades que s'aturaren les feines agrícoles, el jaciment es troba cobert per una capa de sediment amb una espessa vegetació arbustiva, que amaga la major part de les tombes existents. D'aquestes, només 340 són visibles des de l'exterior, en la seva majoria tombes púniques de pou i cambra, anomenades 'hipogeus'. Això no obstant, el nombre de les realment existents - sense comptar les d’altre tipus- s'estima en unes 3.000.

El cementeri inicial, establert a la darreria del segle VII aC pels fenicis,  ocupava una zona concreta al peu del puig, d'entre 6.000 i 10.000 m2.
En època púnica (des de finals del segle VI a la darreria de l'I aC), la necròpolis va experimentar un enorme creixement com a conseqüència del desenvolupament de la ciutat. La seua extensió era d'aproximadament de 5 ha.
En època romana (segles I-V dC), l'àrea del cementeri s'estenia des de la part baixa del puig des Molins cap al nord, fins arribar a l'avinguda d'Espanya, i fins i tot al carrer d'Aragó en els segles de l'antiguitat tardana (VI-VII dC).

Béns Naturals: La Posidònia Oceànica

PosidòniaLa mar actua com a element privilegiat d'unió entre els béns naturals i culturals. La posidònia i les formacions que origina són i han set pilar bàsic en la creació de recursos importants per a l'economia de les illes: la pesca, la sal i, en l'actualitat, per a la indústria turística, per l'íntima interrelació en la formació de platges i la puresa de les aigües. La mar és, per tant, una font de riquesa i un element consubstancial de la particular identitat de les Pitiüses. La major superfície de fons marins que comprèn la Reserva Natural de ses Salines correspon a una extensa plataforma submarina de substrat arenós que es caracteritza per la seua moderada profunditat i la transparència de les seues aigües, que constitueixen l'ambient idoni per a la posidònia oceànica, les praderies de la qual conformen el paisatge dominant d'un ecosistema marí escassament alterat.

Les praderies de posidònia són considerades hàbitat de protecció prioritària per la directiva Hàbitat de la UE. Estan estrictament protegides per l'Ordre de 21 de setembre de 1993 del Govern Balear per a la Regulació de la Pesca, el marisqueig i l'aqüicultura sobre fanerògames marines en aigües de l'Arxipèlag balear. La Llei de Costes de 1988 i la pròpia Llei de la Reserva Natural de ses Salines de 1995, constitueixen el marc jurídic que protegeixen els béns naturals. L'àrea és, a més, Zona d'Especial Protecció de les Aus (ZEPA), està inclosa en la Xarxa Natura 2000 de la CEE i està inscrita en el Conveni Ramsar sobre la Llista de Zones Humides d'Importància Internacional.

Poblat Fenici de sa Caleta

Sa Caleta és el nom popular d’un port, amb casetes varadors de petites embarcacions de pesca, que és troba a la costa S-SW d’Eivissa, entre l’extrem NW de la llarga platja des Codolar i el puig des Jondal. Just sobre els desembarcadors, hi ha la mola de sa Caleta. És una península que, pel seu costat està també aïllada de terra ferma, pel llit del profund torrent que finalitza just en aquest punt. La seua superfície és relativament aplanada amb una cota màxima s.n.m. de 19 m. L’acció marina ha erosionat molt greument aquesta península. Hi ha estudis geològics que demostren que, almenys, una quarantena de metres de línia de costa, especialment del costat de ponent i migjorn, han desaparegut en el decurs dels darrers mil•lenis. Actualment, encara se’n conserven 23.770 m2.

La Conselleria de Cultura del Consell Insular d’Eivissa i Formentera/Servei Tècnic d’Arqueologia hi realitzà campanyes d’investigació, en la dècada dels anys 80 i 90 i descobrí que un gran establiment fenici havia ocupat tota la península.

Les restes d’aquest assentament foren declarades Bé d’Interès Cultural, amb categoria de monument, mitjançant decret de 25 de març (36/. 1993). Finalment, el desembre de 1999 foren declarades Patrimoni de la Humanitat.

L’espai de sa Caleta ha estat dividit en sectors que, convencionalment, s’han anomenat barris, i així: barri portuari, barri central, barri NW, barri S, etc.
El barri Sud, en conjunt, és el millor conservat i és el que actualment pot ser visitat, protegit amb una reixa de ferro.

La urbanística de l’assentament de sa Caleta obeeix a un sistema basat en la juxtaposició d’estances, sense cap ordre, quant a la orientació entre elles, ni en relació als punts cardinals; com si l’espai hagués estat repartit entre els colonitzadors, els quals, separant-se per una distància de pocs metres, construïren diferents àmbits diferenciats i independents des d'un punt de vista arquitectònic. En una segona fase, que tengué lloc pocs anys després, s’observa una freqüent transformació dels àmbits construïts, ampliant-los amb una, dos, tres i fins a set estances o, amb la compartimentació de les preexistents. Almenys en algunes àrees que ha set possible estudiar a fons, s’arribà a saturar l’espai, donant lloc a una urbanística arcaïtzant i improvisada.

Les unitats arquitectòniques estan separades per espais, en ocasiones molt reduïts, compresos entre las diferents construccions i han de ser considerats com a places, amb plantes poligonals i arbitràries. Entre les diferents unitats existeixen carrerons estrets i curts.

En el seu començament, la majoria d’estructures devien de ser mono o, menys sovint, bicel•lulars. Llevat d’algun cas, més rar, d’unitats constructives amb tres àmbits projectats d’una sola vegada. Adopten sempre una forma rectangular, més o menys allargada, de vegades trapezoïdal. Les seues mesures varien, encara que existeixen dependències de considerables proporcions. Una de les majors identificades té murs de 10 m de llarg per 3,60 m d’ample, amb un espai interior útil de 29,5 m2. Altres, que són petits magatzems, arriben a tenir sols 2,9 m2 d’espai intern. Aquestes són mesures extremes, però hi ha tota mena de mesures intermèdies.

L’assentament de sa Caleta ofereix avui un dels més suggestius esquemes quant a la tipologia de les cases fenícies occidentals arcaiques que, per ara, es coneixen. Es tracta d’un sistema de juxtaposició d’elements, segons necessitats, i sense atendre a una planta prefixada.

Les portes d’accés a las dependències, molt sovint tenen sòcols de maçoneria i, en alguns casos, s’ha pogut constatar l’existència d’entalladures per als fulls de fusta.

Normalment, els sòls de costra rocosa calcària presenten una espècie de terra batuda argilosa. Els murs són de maçoneria de pedres calcàries irregulars del lloc, amb una mescla de terra roja de llims i argila.  Els sostres tendrien sistemes de bigues i altres elements vegetals, acabats amb una capa d’argila relativament gruixuda.

Cal destacar, a punts comunals del poblat, l’existència de grans forns, tal volta per a la cocció de pa. Tenen una plataforma circular de pedra que suporta una cambra de combustió coberta per una cúpula de fang. Un d’ells és visible al barri sud.

Els materials trobats a sa Caleta responen al repertori típic dels establiments feniciooccidentals. Apareix la ceràmica a torn, sovint amb engalbes rojos, altres vegades sense tractaments específics. Les formes són variades, especialment àmfores, gerres i gerros, plats, lucernes i altres. Junt amb ella, la ceràmica feta a mà, que molt sovint respon a formes característiques del bronze final del sud-est ibèric, fornia l’assentament de sa Caleta d’utensilis per cuinar.

S’hi localitzaren també altres elements, com hams de bronze, prova de les activitats pesqueres que desenvolupaven, peces de telers, testimoni de l’elaboració de teixits i altres. A més, hi havia nombrosos molins de pedra de marès, que serien utilitzats per convertir el gra en farina, i tal volta, també per moldre altres productes.

És, però, la metal•lúrgia, la que ocupa el lloc més rellevant dins de les activitats econòmiques dels fenicis de sa Caleta. Restes de mineral de galena argentífera han set trobades en quasi totes les unitats excavades de l’assentament, de nord a sud i d’est a oest de la península que ocupa. Aquesta galena normalment era fosa al mateix poblat, per obtenir-ne plom, però també hi ha indicis de la seua transformació en argent. També s’ha pogut constatar la metal•lúrgia del ferro, que era tractat en forns especialment construïts i que funcionaven amb combustible vegetal ventilat per tubs que insuflaven aire.

Aquest mineral, sobretot la galena, es probable que fos obtingut pels fenicis als centres del bronze final/ferro antic del llevant peninsular i de les costes catalanes, on l’intercanviarien per elements com vi, oli i altres elements econòmics.

Un altre factor econòmic seria, amb tota evidència l’explotació de la sal. S’ha de tenir en compte que sa Caleta està separada de les importants salines naturals d’Eivissa, tan sols per uns pocs cents de metres. Fins i tot, la presència de fenicis a sa Caleta i no a un altre punt d’Eivissa, pot trobar també una explicació convincent en aquest factor.

Sobre la península de sa Caleta, fenicis procedents, amb tota seguretat, de la costa ibèrica - on ja s’havien instal•lat des de dècades abans- s’hi instal•laren de manera progressiva, segurament des de l’acaball del segle -VIII fins a convertir tot l’espai aprofitable en un gran nucli urbà al llarg del segle -VII. Aquest era el més septentrional de la Mediterrània occidental.

Devers els anys -600/-590 sa Caleta va ser abandonada de manera total i definitiva. Segurament, s’instal•laren a la badia de Vila, on fundaren la ciutat d’Eivissa, un lloc que, a la llarga, responia millor a les expectatives d’organització i creixement que els fenicis havien vist en aquesta illa.

Per això, la declaració com a Patrimoni de la Humanitat de sa Caleta, no fa altra cosa que justícia al seu caràcter predecessor de la ciutat i és aquí on es possible evocar, tant el significat històric, d’enorme impacte cultural, com el contacte directe amb les formes de vida del seu temps.

Amb l’establiment de sa Caleta, les Pitiüses entren en la història i en la “modernitat”. Els fenicis portaren a les illes conceptes nous i desconeguts abans, la urbanística, la ceràmica a torn, la metal•lúrgia del ferro i l’escriptura, entre d’altres.