Novembre 21, 2024

ajuntamentdaltvila

Convent de ses Monges Tancades

L’any 1599 se celebrà l’acte de possessió de les cases adquirides per crear un convent de monges agustines, que es fundar un any després.

L’església d’aquest convent, dedicada a Sant Cristòfol, és un edifici petit, de nau única coberta amb volta ogival. L’edifici fou quasi totalment destruït durant la guerra, i vas reconstruir cap el 1980, seguint el model original.

L’edifici conventual, també adobat no fa gaires anys, sembla perpetuar les característiques precedents. En conjunt, es tracta d’una edificació senzilla i austera, sense gaire elements decoratius.

Capella de Sant Ciriac

Sant CiriacLa capella de Sant Ciriac es troba al del carrer del mateix nom, a prop del convent de ses Monges Tancades.

Es tracta d’una capella de devoció popular que va construir l’Ajuntament l’any 1754 en honor de Sant Ciriac, patró de la ciutat des del 1650, la festivitat del qual se celebra el vuit d’agost, coincidint amb la data tradicional de la conquesta catalana d’Eivissa, que es rememora anualment des de fa temps amb celebracions populars que recorden el fet històric. 

A l’interior de la capella, sota l’altar a Sant Ciriac, es veu l’inici d’un possible túnel que una llegenda identifica com l’entrada dels conqueridors cristians.

Capella del Salvador

La capella del Salvador, construïda per la confraria dels mariners, estava dedicada a la Transfiguració del Senyor. La primera vegada que s’esmenta és en un document de l’any 1364, des de llavors es cita en diverses ocasions sobretot arrel de les visites eclesiàstiques realitzades durant los segles XIV a XVIII.

Es tracta de un petit edifici d’estil gòtic possiblement edificat durant la primera meitat del segle XIV. És de  nau única coberta amb volta ogival de tres trams. A la façana oest conserva un rosetó que dóna al Mirador. La porta, que avui serveix d’accés al Museu Arqueològic, estava situada davant el cementiri, que fins al segle XVII va ocupar la actual plaça de la catedral.

La capella es va vendre, el 1702, a la Universitat per 2500 lliures, darrera la unió de les confraries del Salvador i Sant Elm, traslladant la imatge del sant a la església  de port,  que fou ampliada i millorada amb els diners de la venda.
  
L’any 1907 es va reformar l’edifici i es va instal·lar el Museu Arqueològic. Durant les obres es va trobar una cripta al subsòl de la capella, d’on es van extreure nombrosos restes humans i figures religioses  entres els quals destaquen dos talles de fusta policromades del Jesús crucificat i una imatge de Santa Llúcia de pedra. Entre altres objectes cal destacar  la troballa d’un còdex, pergamins i manuscrits dels segles XV i XVI, esmentats a la “Guia de Ibiza”  editada en 1917 per Arturo Pérez Cabrero.   

 

 

Catedral

CatedralL’antiga església de Santa Maria erigida darrera la conquesta catalana de 1235., assenyala la seua ubicació al mateix lloc on avui es troba la Catedral. L’edifici actual és el resultant de les diverses obres que es feren a l’església a través dels segles, que afectaren tant a les seues dimensions com a la seua aparença estètica i/o ornamental.

La primera ampliació important es produeix a mitjans del segle XIV, moment què s’efectuà una transformació important de l’edifici antic, l’estructura del qual és difícilment identificable a simple vista. Se sap que era de planta rectangular i d’una grandària semblant a l’espai de la nau central. A aquesta edificació s’afegeix l'absis gòtic de planta poligonal amb cinc capelles entorn a l’altar Major. Aquesta obra es va realitzar avançant-se a la muralla islàmica, de la qual es conserven importants restes dins la cripta situada baix el presbiteri de l’església. De la mateixa època és la torre del campanar; aquesta és de planta trapezoïdal i no es troba adossada al temple, com és habitual, sinó que s’alça sobre la primera capella de l’absis. Els cossos superiors a la capella estan definits mitjançant cornises decorades. El tercer i últim pis té una doble filada de finestrals ogivals amb una cornisa entre ambdues filades. El remat de la torre és una estructura piramidal d’arestes dentades, semblants a les d’altres esglésies gòtiques de Mallorca.

El temple medieval es torna a ampliar amb la creació de les capelles laterals de nau. La primera la manà construir Ponç Sacoma, cap el 1388, i la resta es crearen a la primera meitat del segle XVI, al mateix temps que es traslladà la sagristia gòtica a un cos afegit a l’exterior de la capella de Sant Miquel.

A les darreries del segle XVII, l’església es trobava molt deteriorada tal i com indiquen els documents de l’època. Així doncs, el Bisbe Josep Mora, en la seua visita del 1691, observà els desperfectes de la coberta, que estava plena de goteres, i del paviment, deteriorat  pels continus enterraments que es feien dins el temple. Aquesta situació va portar els jurats de la Universitat a proposar una reforma integral de l’edifici. Els primers tràmits administratius es van iniciar el 1702 però fins deu anys després no es contractaren els mestres encarregats de l’obra: Pere Ferro i Jaume Espinosa. Aviat s’iniciaren els treballs i es prolongaren fins al 1728, fent front als nombrosos problemes de finançament que sorgiren en el transcurs de l’obra.

La reforma va arreglar els desperfectes estructurals, al mateix temps que es feien canvis en l’aspecte artístic del temple, uniformant l’estil decoratiu al gust barroc de l’època que, llevat d’algunes lleus modificacions, es  conserva pràcticament  íntegre. Als costats de la nau es troben pilastres amb basament i capitells compost de fulles i volutes, enllaçats per l’arquitrau, fris i cornisa a sobre la qual es recolza la volta de canó de sis trams que cobreix la nau central. Per damunt la clau dels arcs de les capelles laterals es col•loquen  llunetes amb motius religiosos pintats. Els arcs ogivals de les capelles gòtiques de l’absis es van substituir per altres de mig punt, semblants als de la nau, llevat del de la capella central que es va respectar amb la seua obertura original. 

A l’exterior es modificà la porta principal del temple, a la qual se li afegiren diversos elements arquitectònics de tipus  neoclàssic

El 1782 es creà el Bisbat d’Eivissa i l’església de Santa Maria adquirí des de llavors el rang de Catedral. El 5 de febrer de 1784 feia l’entrada oficial el primer bisbe Manuel Abad i Lasierra, que exercí el seu càrrec fins al 1787.

Després del segle XVIII la catedral a penes es modificà. L’obra més important fou al 1803, i consistí en l’ampliació i elevació del Presbiteri. L’altar Major, situat tradicionalment en la capella central de l’absis, passarà a col•locar-se enmig del nou presbiteri, traslladant el cor darrere l’altar, dins la capella central.

Can Botino

La casa, situada a l’inici del carrer de Pere Tur, fou edificada a mitjan segle XVII per mestres genovesos per a una família de mercaders italians. Els seus constructors sembla que també treballaren a l’església del Convent.  

L’edifici és un exemple quasi únic a Eivissa d’arquitectura clàssica renaixentista. Es tracta d’un edifici exempt de tres plantes, tres de les seues façanes donen a carrers públics i la quarta a un jardí situat a la banda oest de l’edifici.

L’entrada principal està situada al carrer Santa Maria, però la façana principal de l’edifici és la que mira al nord. La distribució dels balcons i finestres configuren un conjunt coherent on predomina la simetria de les seus formes i elements decoratius. La configuració exterior de l’edifici no sembla haver sofert alteracions importants del disseny original.

L’immoble, també conegut com Can Montero, va ser adquirit per 172 milions de les antigues pessetes per l’Ajuntament d’Eivissa i el Consell Insular. La rehabilitació, molt costosa degut a l’estat en què es trobava l’edifici, va ser finançada pel Consorci Eivissa Patrimoni de la Humanitat i va superar els 3,6 milions d’euros.

A dia d’avui, Can Botino alberga el Saló de plens del Consistori, l’Arxiu Històric de la Ciutat, les dependències d’alcaldia i altres serveis administratius de la institució. Amb aquesta rehabilitació, la ciutat guanya un nou edifici històric del qual poden gaudir-ne tots els ciutadans i que va estar a punt de convertir-se en pisos de luxe en mans de promotors privats.

Castell Almudaina

El castell d’Eivissa comprèn un conjunt d’edificacions situades al cim del Puig de Vila. Quan encara no existien les murades renaixentistes, aquest recinte i l’almudaina formaven una fortalesa envoltada per una cinta de murada i 12 torres, a l’interior de la qual un tenia un altre tram amb una torre que separaba els recintes.

L’origen del castell podría remontar-se a l’època àrab, atès la seua planta quadrangular amb torres als cantons, conformant una estructura fortificada que se sembla als qars islàmics com, per exemple, el de Mallorca. L’entrada original al recinte devia trobar-se al costat de llevant, entre les torres II i III, tal vegada al mateix lloc que ocupa l’actual, modificada cap el segle XVIII.

Les intervencions realitzades a la casa del Governador han permès conèixer millor el flanc sud comprès entre les torre I, VI i VII. A l’interior de la torre VI s’han documentat estructures d’època àrab, i a l’exterior es veuen restes arrasats d’una torre o llenç de murada més antiga, als que se’ls superposa la torre de l’Homenatge, constrïda al segle XIV. Aquesta torre és la més alta i millor conservada de totes les de la fortalesa. Situada a la confluència dels recintes del Castell i l’Almudaina, domina una àmplia perspectiva de la costa sud de l’illa i el port de la ciutat.

El costat sud del castell està ocupat per la “Casa del Governador” que reuneix un conjunt d’edificacions de tipus residencial on habitaven els representants del govern. Allí es degué allotjar el rei d’Aragó, Alfons III, durant la seua estada a Eivissa l’any 1286, segons conta el cronista Ramon Muntaner. A les seues dependències es conservaven diferents elements arquitectònics, alguns d’estil gòtic i altres renaixentistes, sense excloure l’origen àrab d’algunes parts de l’edificació, concretament un tram de la fortificació que es troba integrada en els murs de la planta baixa i primera. 

L’Almudaina es juxtaposa a ponent del castell amb el qual compartia dos torres i un llenç de murada, actualment desaparegut. El seu perímetre conegut per la cartografia històrica consta de sis torres exteriors i dues al tram intermig amb el castell. La primitiva entrada es trobava al mur nord, comunicada amb el carrer de l’Almudaina, esmentada per diverses fons medievals, per la qual s’arribava a la plaça de la Catedral. El recinte degué construir-se a principis del segle X dC. i al seu interior devia haber-hi diverses edificacions de caràter militar i residencial que ocupaven la part central i franja nord del recinte.

La fortificació del costat nord, que consta de tres torres units amb trams de murada, és la part millor conservada de la fortalesa medieval. L’entrada primitiva, situada entre les torres IV i VIII, fou anul•lada al segle XVIII, al mateix temps que es va eliminar el llenç que separava l’Almudaina del Castell, des de llavors ha quedat com a únic accés, la porta de la Bomba, construïda al segle XVI, al cantó SO del recinte.

El castell i Almudaina, amb la resta de la ciutat, passarà a mans dels tres conqueridors però de forma indivisible. Sobre l’evolució dels recintes en els segles posteriors a la conquesta, les fonts escrites no aporten excessives informacions. Es coneixen algunes referències al•lusives a habitatges i carrers, que fins i tot podien ser els mateixos de l’època anterior. Fins a la segona meitat del XVI no es produirà una reorganització important de l’espai interior, arrel de la construcció de l’edifici de les Voltes, el més antic de tots els que es conserven actualment.

Un altre element construït per aquell temps fou el Cavaller de l’Almudaina, també anomenat de Sta. Bàrbara. Es tracta d’una plataforma elevada que s’alça damunt un terraplè construït sobre un llarg tram de muralla i torres medievals, que servia per col•locar artilleria per a la defensa del recinte.

Finalment, a principis del segle XVIII s’edificà dins l’Almudaina un quarter per a un batalló d’infanteria projectat per Simon Poulet el 1727. Les seues dependències, un quarter de tropes, un pavelló d’oficials i una capella, s’articulen formant una U al voltant d’un ampli pati d’armes. Amb aquest  edifici s’unificà definitivament l’espai interior dels recintes medievals en eliminar el llenç de muralla que els separava.

Seu de la Universitat

La Universitat com a institució de govern local fou creada per concessió del rei Jaume II de Mallorca. Apareix ja com a òrgan definit i permanent el 1299; estava format per tres jurats, nomenats  pels representants dels conqueridors, que a la vegada elegien deu consellers.
 
La seu de la institució estigué en un edifici proper a l’església, de planta rectangular, cobert amb un cassetonat d’estil mudèjar, amb motius decoratius pintats entre els quals figuren els escuts policromats d’Eivissa i de la Corona d’Aragó.

 L’edifici es va construir avançant-se a  la murada islàmica i, probablement, fou aixecat al mateix temps o poc després que l’absis gòtic de la Catedral. A la façana de llevant conserva un finestral gòtic, que sembla es construí durant unes reformes, esmentades als llibres de comptes  de la Universitat, efectuades a finals del segle XV.

A principis del segle XVIII la seu fou ampliada annexionant l’edifici del costat: la Capella del Salvador. Posteriorment s'obrí una porta de comunicació interior sobre la qual es conserva  la data de 1708 gravada a la llinda recordant la unió dels dos edificis.

Aquest lloc va servir de seu a la Universitat fins al 1728, any en què és dissoltó a favor de l’Ajuntament creat arrel del “Decret de Nova Planta”. Va continuar utilitzant-se com a casa Consistorial fins al 1838 en què aquesta fou traslladada al Convent dels Dominics.

La sala de la Universitat i la capella del Salvador, avui dia, formen part del Museu Arqueològic d’Eivissa. Durant les reformes de les instal·lacions, fou excavat el subsòl de la sala, on s’ha trobat el parament exterior de la muralla islàmica i altres estructures arquitectòniques adossades a aquesta.

 


 

Ajuntament d'Eivissa

La seu principal de l’Ajuntament d’Eivissa ocupa l’edifici de l’antic convent dels dominics des del 1838.

El convent es va fundar a les darreries del segle XVI. Els primers anys els dominics ocupaven diverses dependències de la parròquia de Jesús, fins que es traslladaren a l’interior de la ciutat emmurallada el 1587. Un any després se celebrava amb un solemne acte, la  possessió de las cases adquirides per la Universitat per a construir l’edifici del convent, les obres del qual es prolongaren al llarg de  quasi tot el segle XVII.  Es tenen notícies que a l’any 1674  encara no estava acabat el  claustre, i també hi havia queixes dels religiosos perquè no disposaven d’habitacions còmodes.

La comunitat de religiosos fou dissolta el 1835; després de  la desamortització l’edifici passà a   mans de l’Estat que el va destinar com a seu  de l’Ajuntament i altres serveis públics.  

L’edifici conserva encara el claustre del convent i el refectori, que era utilitzat com a Sala de Plens i que actualment és la seu provisional del Museu d'Art Contemporani d'Eivissa. A la sala capitular fa no gaires anys es recuperaren  les pintures murales de  la volta de canó, decorada  profusament amb motius religiosos i florals.