El puig des Molins va ser el cementeri de la ciutat d'Eivissa durant tota l'Antiguitat. Està situat uns 500 m a ponent del puig de Vila, on està emplaçada la ciutat des de la seua fundació pels fenicis a final del segle VII aC. D'aquesta manera, com és habitual a les ciutats fenícies, l'espai dels vius i el dels morts estaven pròxims, però separats per un accident geogràfic, que en aquest cas és el talús actualment convertit en el carrer de Joan Xicò. El seu nom deriva de l'existència de molins de vent al seu cim, des d'almenys el segle XV, actualment en desús, i dels quals només resten algunes torres.

Com a conseqüència de l'explotació agrícola de l'àrea del jaciment durant els darrers segles, el vessant va ser dividit en feixes on es plantaren arbres fruiters, sobretot oliveres, però també ametllers, garrovers i figueres, sovent dins dels pous d'accés de les tombes. Actualment, com que ja fa dècades que s'aturaren les feines agrícoles, el jaciment es troba cobert per una capa de sediment amb una espessa vegetació arbustiva, que amaga la major part de les tombes existents. D'aquestes, només 340 són visibles des de l'exterior, en la seva majoria tombes púniques de pou i cambra, anomenades 'hipogeus'. Això no obstant, el nombre de les realment existents - sense comptar les d’altre tipus- s'estima en unes 3.000.

El cementeri inicial, establert a la darreria del segle VII aC pels fenicis,  ocupava una zona concreta al peu del puig, d'entre 6.000 i 10.000 m2.
En època púnica (des de finals del segle VI a la darreria de l'I aC), la necròpolis va experimentar un enorme creixement com a conseqüència del desenvolupament de la ciutat. La seua extensió era d'aproximadament de 5 ha.
En època romana (segles I-V dC), l'àrea del cementeri s'estenia des de la part baixa del puig des Molins cap al nord, fins arribar a l'avinguda d'Espanya, i fins i tot al carrer d'Aragó en els segles de l'antiguitat tardana (VI-VII dC).